Recentment s’han descobert un augment en els nivells d’hidrogen molecular (H2) en l’atmosfera provocats per l’activitat humana, gràcies als estudis que s’estan realitzant i duent a terme en els nuclis de gel a l’Antàrtida.
L’Antàrtida, des de fa un parell de dècades, és el centre neuràlgic de les recerques científiques en el camp mediambiental, donat al fet que és més factible analitzar gel mil·lenari i poder descobrir com ha anat evolucionant el nostre planeta.
Aquesta tècnica de perforar el gel per capes permet als científics analitzar la quantitat de compostos, molècules o un altre tipus de component vegetals atrapats durant milions d’anys i veure si existeixen un increment de compostos o molècules després de l’acceleració del canvi climàtic durant els últims anys.
Sembla ser que per a les molècules d’hidrogeno hi ha hagut un augment considerable del 70% en el transcurs del segle passat. Malgrat tenir lleis que en part frenen la contaminació atmosfèrica, les emissions d’hidrogen han continuat augmentant.
Però, què és l’hidrogen molecular?
L’hidrogen molecular és un component natural que està en la nostra atmosfera a causa de la descomposició, però també és un subproducte de la combustió de fòssils com la combustió interna dels vehicles i la seva emissió a l’atmosfera.
L’hidrogen no capta la calor de la nostra atmosfera per si sol, però amb ajuda d’altres components pot arribar a augmentar a la producció de metà i ozó.
No obstant això, les fonts i els embornals d’hidrogen en l’atmosfera rares vegades són analitzats, o més aviat desafortunadament no s’ha emportat un estudi més detallat com per a la resta dels gasos d’efecte d’hivernacle.
Esmentat abans, recentment s’ha realitzat un dels primers estudis detallats en els quals ha pogut donar xifres més exactes. S’estima que entre 1852 i 2003 existeix un augment de 220 parts per milió respecte a la dada estimada com a inicial de 1852 sent de 330 parts per milió.
Com s’ha dut a terme l’estudi?
Gràcies a la retenció durant segles de partícules i molècules en les capes de neu del pol sud, l’aire envellit queda atrapat en les capes de neu perenne sobre una capa de gel, donant una descripció molt precisa de la composició atmosfèrica al llarg del temps.
Aquest tipus de mostreig ha donat com a resultat notícies bastant dolentes. Si temíem al tot poderós diòxid de carboni hem menyspreat a l’hidrogen.
Hem de ser molt conscients que estem al límit o més aviat hem sobrepassat el límit que el planeta tènia per a poder regenerar-se pròpiament. És de vital necessitat trobar un equilibri entre la nostra era moderna i la sostenibilitat amb el que ens envolta, i amb això millorar substancialment la qualitat atmosfèrica a tot arreu.
Això va quedar demostrat durant els mesos que pràcticament tota la població global va sofrir al principi de la pandèmia, on la nostra mobilitat va quedar minimitzada. A les tres setmanes de disminuir la mobilitat, la naturalesa va començar a restablir part del seu sistema. Tal va ser l’impacte, que es podia veure la serralada de l’Himàlaia a una distància de gairebé 220 km de distància. O descobrir en els canals de Venècia dofins nedant.